Pàgines

dijous, 16 de desembre del 2010

Museu de Cardedeu

El passat dilluns 13 de desembre, vàrem anar al museu de Cardedeu a veure una exposició fotogràfica de Toni Cumella, ceramista de Granollers. Totes les fotografies que hi havia exposades, eren espais fets o modificats per l'home, però sense ell. Primer hi havia 9 fotos en blanc i negre del seu taller, després 9 d'una pedrera de Menorca, que restava abandonada, 6 fotos d'una sala d'una antiga fàbrica amb una cadira. Cada foto estava feta a una hora diferent i el joc i la gràcia de les fotos eren el canvi de llum. Les següents fotos, ja en color, eren d'una pedrera d'Almeria, i d'un jaciment, que ens mostrava la aridesa d'aquella terra. A la següent sala hi havia diverses fotografies de grans fàbriques i magatzems abandonats, i tot un seguit de fotografies del port de Dublín, amb unes tanques roses florescents que destacaven.

La foto que jo trio, és la d'una fàbrica de Búfalo (Estats Units), en que em va agradar molt el concepte d'un gran espai, fet per l'home, tot sol, abandonat i sobri, amb el riu a davant i el seu reflexe. Es tractava d'una gran fàbrica, amb una enorme paret de ciment, sense cap element, bastant degredada. Aquesta absència d'elements, és la que em fa triar aquesta fotografia, ja que personalment em transmet tot un seguit de sentiments, reflexions...

I per acabar vàrem fer un exercici que consistia en dibuixar des del jardí del Museu, una part concreta de l'instal·lació, des de 4 punts de vista.


"Els Isards"

Dijous passat vàrem visitar l'exposició de la Sala Ciutat, en que hi havia exposades obres de quatre artistes granollerins, que des de fa temps s'agrupen sota el nom "Els Isards". Al primer pis hi havia combinades obres dels artistes Joan Batlles Pi i Xavier Vilageliu. El primer, posava títols peculiars, a les obres, i hi anava treballant a sobre i feia diferents capes. La majoria de quadres compartien una sèrie de característiques semblants. El segon artista, Xavier Vilageliu tenia exposats tot de quadres, en que tots hi havien objectes cuotidians enganxats, que es descontextualitzaven, i adquirien un nou significat. Segons l'autor, el que més li agradava al fer el quadre era saber que la seva obra tindria 1000 mirades diferents i 1000 interpretacions diferents.
 Al pis del mig, hi havia exposada l'obra de Kiku Mena. Tot eren superfícies de cartró, esgarrapades i ratllades amb diferents eines, i pintades amb tons grisos i negres. Segons l'artista el que havia tardat per fer el quadre, eren els anys que portava siguent pintor, i no pas el temps que realment havia estat treballant amb la peça.
I per acabar, a l'últim pis, hi havia l'obra de Jordi Riera. El que ell creia que era important, era el joc de colors, i també la interpretació que en feia l'espectador, i no el procés. Hi havia fotografies, i a diferència dels altres, la seva obra eren escultures en volum. Una d'elles era una estructura de porexpan, amb una làmpara enreixada, i tot de ninots de fusta per sobre de l'estructura que intentaven arribar a la llum. A partir d'aquí la obra tenia un significat diferent per tothom. Una de les interpretacions era la representació d'una secta, i l'altre, la que en feia l'artista, era que de vegades lluitem molt per arribar a un objectiu concret i quan l'hem obtingut, què fem? ens cremem.

dijous, 9 de desembre del 2010

Pràctiques photoshop 2




Pràctiques photoshop












Ai Weiwei

Ai Weiwei és fill d'Ai Qing, un dels millors poetes xinesos del segle XX, que va ser acusat d'intel.lectual dretà pel règim de Mao, i va ser desterrat a la regió occidental de Xinjiang, on se li va prohibir publicar i va ser obligat a netejar latrines.
Ai Weiwei ha desafiat tradicionalment al poder i ha trastocat l'ús dels objectes. Entre les seves obres més conegudes, destaca la sèrie de tres fotografies realitzades el 1995, en què es veu com deixa caure i trenca un gerro de la dinastia Han (202 abans de Crist-220 després de Crist). Els seus projectes han estat exposats per tot el món, i ha participat en la Biennal de Venècia i la Documenta de Kassel. Per a molts, però, només va saltar a la fama quan va dissenyar la intricada estructura de l'estadi dels Jocs Olímpics de Pequín 2008 del qual va dir més tard que no era més que "un somriure fingit", a causa de la utilització propagandística que en va fer el Govern. Ai Weiwei, de 53 anys, és avui un dels artistes conceptuals més prominents de la Xina, i és un dels pocs que s'atreveixen a alçar la veu contra el Govern, la qual cosa li ha guanyat les simpaties de molts xinesos i les crítiques d'altres, inclosos artistes, que diuen que gràcies a això aconsegueix publicitat internacional i puja la seva memòria cau.